Aquesta sèrie de paisatges pertany al meu espai emocional en un moment concret de calma i reflexió, entre la naturalesa, la ciència i la religió en què vaig ser educat.

Són fotografies de l'exterior que es converteixen en miralls interiors: pau o dolor que dialoguen amb la certesa de la transitorietat de la vida i amb les tensions dels sentiments i emocions que habiten en tots nosaltres.

Cada fotografia neix d'una mirada cap a dins projectada cap a fora, reconeguda en passeigs sense pressa, allà on portin. Entre llum i ombra, ciència i religió, creences i por, es creuen preguntes i silencis.

El paisatge natural es converteix així en una metàfora de la condició humana: un recordatori que tot és efímer.

Jesús Fernández Jiménez