Reflexió

Aquesta sèrie de paisatges pertany al meu espai emocional en un moment determinat de calma i reflexió, entre la natura, la ciència i la religió amb què vaig ser educat.

Són fotografies de l’exterior que es converteixen en miralls interiors: pau o dolor que dialoguen amb la certesa de la fugacitat de la vida i amb les tensions dels sentiments i de les emocions que ens habiten a tots.

Cada fotografia neix d’una mirada cap endins que es projecta cap enfora, reconeguda en els passejos tranquils, sigui on sigui. Entre llums i ombres s’hi creuen ciència i religió, creences i pors, preguntes i silencis.

El paisatge natural es transforma així en metàfora del que és humà: un recordatori que tot és efímer.